LA CARTA DE DRETS FONAMENTALS DE LA UNIÓ EUROPEA

Introducció

Originàriament, amb la creació de la Unió Europea, coneguda en aquell moment amb el nom de Comunitat Econòmica Europea, no existia un catàleg de drets fonamentals comuns donat que es tractava d’una organització bàsicament econòmica. No obstant això, amb el pas del temps, la Comunitat ha anat expandint el seu camp d’actuació fins arribar a intervenir, en l’actualitat, en l’àmbit penal.

El dia que el Tribunal de Justícia afirma la primacia del dret europeu sobre el dret nacional, incloent la constitució nacional de cada estat membre, ja no és possible utilitzar la Constitució nacional per defendre els drets fonamentals front a vulneracions en l’àmbit comunitari. Així mateix, és en aquest moment quan sorgeix la necessitat de crear una carta de Drets Fonamentals.

A mesura que es va anar cedint sobirania a la UE, apareixen dues possibilitats: o bé es possibilita que l’estat membre pugui exercir els seus drets fonamentals reconeguts en la seva constitució quan afectin a residents d’aquest estat (decisió que contradiu el principi de primacia); o es crea un catàleg de drets fonamentals a nivell europeu.

Així mateix, no es volia renunciar al principi de primacia i es per aquesta raó que es va començar a veure la necessitat de reconèixer Drets Fonamentals en l’àmbit europeu.

El TJUE es va adonar (per la pressió de determinats tribunals constitucionals nacionals) que el principi de primacia del Dret Comunitari tenia per límit el respecte als drets fonamentals. Per aquesta raó, en un primer moment, va sostenir que els drets fonamentals dels estats membres estaven implícitament inclosos a l’ordenament comunitari (com a “principis generals del Dret” no escrits) tot i l’absència de drets en el Tractat de la Comunitat. Així, el Tribunal en el mateix moment que declara el principi de primacia del dret Comunitari. estableix que en virtut dels principis generals del Dret aquests drets i llibertats fonamentals formen part del dret comunitari.

A partir d’aquest punt, entenent que havien de ser concretats, a l’article 6 del TFUE es recull l’aplicació del Conveni de Drets Humans (Consell d’Europa).

Per tal de concretar el seu contingut, el TJUE va recorre a les tradicions constitucionals comunes entre els Estats membres (Sentencia Internationale Handelsgellschaft, de 17 de desembre de 1970 (11/70). Més endavant, a la sentència del cas Nold (sentencia de 14 de maig de 1969, 4/73), el TJUE, va invocar, com a font d’inspiració, els tractats internacionals en matèria de drets humans en els que els Estats membres haguessin col·laborat o subscrit. El més important d’aquests tractats es el Conveni Europeu de Drets Humans de 1950 on el THUE va mencionar explícitament al cas Rutili (sentència de 28 d’octubre de 1975, 36/75).

Amb posterioritat, l’article 6 del Tractat de la Unió Europea va traslladar aquesta jurisprudència del TJUE al declarar en el seu apartat 2 que: “La Unió respectarà els drets fonamentals tal i com es garantitzen al Conveni Europeu per a la Protecció dels Drets Humans i les Llibertats Fonamentals signat a Roma el 4 de novembre de 1950 (es a dir, el Conveni Europeu de Drets Humans), i tal i com resulta de les tradicions constitucionals comuns als Estats membres com a principis generals del Dret comunitari”

Finalment es crea un catàleg propi de DDFF. Així, a la Cimera de Niça, el 7 de desembre de 2000, es va proclamar la Carta de drets fonamentals de la Unió Europea. Aquesta Carta es un catàleg de drets específicament elaborat per a la Unió Europea i diferent al Conveni Europeu de Drets Humans de 1950. La carta va ser simplement proclamada, però no va ser objecte d’aprovació o ratificació per part dels Estats membres com a reforma dels Tractats. Ha sigut el Tractat de Lisboa el que finalment ha incorporat la Carta a l’ordenament de la Unió, en disposar que: “La Unió reconeix els drets, llibertats i principis enumerats a la Carta de Drets Fonamentals de la Unió Europea de 7 de desembre de 2000, tal i com va ser adaptada el 12 de desembre de 2007 a Estrasburg, la qual tindrà el mateix valor que els Tractats” (article 6.1 TUE).

Arribats a aquest punt, s’hauria d’haver eliminat la previsió de l’article 6 TFUE per tal de no fer d’aplicació el CEDDHH, però aquest mai s’ha arribat a produïr. La Carta, per tant, conviu amb les antigues fonts de reconeixement de drets fonamentals de l’article 6.3 TFUE, abans 6.2 TFUE.

Està previst que la UE subscrigui el CEDDHH (previsió realitzada al Tractat de Lisboa, però que encara no s’ha materialitzat). En cas de no complir aquesta obligació, la UE podrà ser demandada davant del Tribunal d’Estrasburg (article 6.2)

Queda clar, per tant, que les institucions de la Unió Europea estan plenament sotmeses als drets fonamentals reconeguts a l’ordenament de la Unió Europea. Per tant, si un jutge nacional creu que una norma o acte de la Unió es invàlid per lesionar drets fonamentals reconeguts en el propi ordenament de la Unió, pot qüestionar la seva validesa per mitjà d’una qüestió de validesa (El TJUE manté el monopoli del rebuig Sentencia Foto-Frost).

Si un Jutge creu que una Directiva va en contra de la carta de DDFF, pot presentar una qüestió prejudicial de validesa. El jutge nacional no pot per si mateix inaplicar una Directiva per considerar-la contraria a una Carta: doctrina Foto-Frost. S’incorpora el matis del monopoli d’aquesta invalidesa. Es indiferent si es tracta de l’últim jutge o no, la pot plantejar el jutge de primera instància.

Exemple: assumptes Digital Rights Ireland i Seithlinger i altres, sentència de 8 d’abril de 2014, C-293/12 i C-594/12. El TJUE declara invàlida la Directiva 2006/24/CE del Parlament Europeu i del Consell, de 15 de març de 2006, sobre la conservació de dades generades o tractades en relació amb la prestació de serveis de comunicacions electròniques d’accés públic o de xarxes públiques de comunicació.

Aplicació de la Carta de Drets Fonamentals de la Unió Europea

El Dret de la UE té una jerarquia:

• Dret originari (Tractats). La carta té el mateix rang que els Tractats.
• Dret derivat (Reglaments i Directives)

 

Els DDFF n s’ha de confondre amb les 4 llibertats: persones, mercaderies, capitals i serveis. Aquestes llibertats si que hi eren en un primer moment.

 A qui vincula la Carta que estableix els DDFF? La carta vincula a la UE sempre. En canvi, i segons el que s’estableix a l’article 51 de la carta, també vincula als estats només quan estan aplicant dret europeu (existència de vincle comunitari).

Així mateix, l’actuació estatal pot tenir vincle comunitari o no tenir vincle comunitari. Si existeix un punt de connexió amb el dret comunitari, afirmarem que existeix aquest vincle. Si estem en una actuació on si que existeix aquest vincle, la Carta s’aplica. Allà on s’aplica el dret comunitari, entra també la Carta Europea de Drets Fonamentals.

Segons el TJUE, els Estats només estan vinculats per aquests drets quan la seva actuació es produeix dintre de l’àmbit d’aplicació del Dret de la Unió. Es a dir, quan la seva actuació té un “vincle comunitari”. El TJCE ha sostingut que existeix aquest vincle, no només quan l’Estat executa per via administrativa normes de Dret de la Unió (cas Wachauf, sentència de 13 de juliol de 1989, 5/88), sinó també quan implementa per via legislativa normes de la Unió (sentència Booker, de 10 de juliol de 2003, C-20 i 64/00: sentència Akeberg Fransson, de 26 de febrer de 2013, C-617/10) o quan restringeix alguna de les “llibertats comunitàries” (llibertats de circulació de mercaderies, capitals, serveis i persones) (cas ERT, sentència de 18 de juny de 1991, C-206/89)

La Carta de Drets Fonamentals de la Unió europea consagra indirectament aquesta jurisprudència quan estableix en el seu article 51 que la Carta vincula a les institucions de la Unió, “i als Estats membres únicament quan apliquin el Dret de la Unió”. Es a dir, els Estats membres no estan subjectes a la Carta quan actuïn fora de l’àmbit d’aplicació del Dret de la Unió (es a dir, no estan limitats per aquesta Carta a l’àmbit de les situacions purament internes).

No s’ha de confondre el problema de l’àmbit d’operativitat dels “drets fonamentals” front a actuacions dels Estats, amb el problema de l’àmbit de l’operativitat dels “drets ordinaris” reconeguts per la legislació de la Unió, tot i que aquests drets siguin el reflex d’un dret fonamental

Exemple: si existeix una directiva que reconeix el dret a no ser discriminat per raó de sexe a l’àmbit laboral, aquest dret opera amb tot l’abast previst a la directiva, i ha de ser desenvolupat pels Estats en coherència amb aquesta, de manera que tant els empleadors públics com els privats respectin el dret reconegut als treballadors. El dret consagrat per la directiva es reflex del dret fonamental a no ser discriminat per raó de sexe, però el seu àmbit d’operativitat pot ser més ampli.

Sentència del TJUE de 26 de febrer de 2013 (Cas Melloni)

 

1) Fets

El Sr. Melloni és acusat d’un delicte de fallida fraudulenta a Itàlia mentre es troba a Espanya. Es demana l’extradició però finalment fuig de la justícia. S’inicia el procediment penal en rebeldía en el que l’acusat designa a dos advocats. L’Advocat de l’acusat interposa un recurs d’apel·lació i contra aquesta sentència es recorre mitjançant recurs de cassació. Finalment, el senyor Melloni resulta condemnat en rebeldia i les autoritats italianes emeten una ordre europea de detenció i lliurament.

La policia espanyola el troba i el detén. A continuació, el jutjat d’instrucció ho comunica a l’AN i aquesta decideix atendre l’ordre europeu de lliurament. L’advocat del condemnat interposa un recurs d’emparament al TC.

El TC en la sentencia 91/2000, afirma que quan es demana a Espanya l’extradició d’una persona, s’ha d’analitzar com s’ha produït el procediment de detenció al país emisor de l’ordre per tal de garantir els drets fonamentals del detingut. Finalment, el TC afirma que el fet de dictar una sentència sense la presència física de l’acusat és una violació del dret a la defensa, encara que aquesta absència sigui totalment voluntària i hagi designat a dos advocats que el representin en judici. Per tant, El TC conclou dient que només es podrà lliurar la persona en cas que l’Estat sol·licitant, havent dictat una sentència en absència, es comprometi a revisar el cas.

Malgrat això, hi ha una decisió marc que regula l’eurordre del 2002, modificada al 2009 i que introdueix l’article 4 BIS, segons el qual un Estat no pot denegar l’ordre de detenció europea si l’acusat va tenir coneixement del judici i va donar mandat a un advocat pel que el defensés. Per tant, aquest article europeu contradiu la jurisprudència del TC, en el sentit d’impedir que la rebeldía voluntària pogués impossibilitar l’eficàcia de l’euro-ordre. Per tant, què cal fer?

Qüestions prejudicials:

• Ha d’interpretar-se l’article 4 bis en el sentit que impedeix a les autoritats judicials nacionals, en els supòsits precisats en aquesta mateixa disposició, sotmetre l’execució d’una ordre europea de detenció i entrega a la condició de que la condemna en qüestió pugui ser revisada per garantir els drets de defensa de l’acusat?
• Suposant que la primera pregunta es respon afirmativament, és compatible la Decisió Marc amb la Carta de Drets Fonamentals de la UE?
• Art 53, es pot permetre als estats tenir estàndards de drets fonamentals més generosos o garantistes que els de la pròpia Carta de Drets Fonamentals de la Unió Europea?

 

2) Resolució

• L’article 4 Bis impedeix als estats negar-se a lliurar a la persona reclamada per l’altre estat sempre que l’acusat tingués coneixement del judici i designés a un representant.
• El dret a comparèixer es un dret susceptible a renúncia sempre i quan es compleixin una sèrie de condicions.
• Si Espanya es negués a lliurar a una persona per haver sigut condemnat en absència sense dret a una revisió, estaríem dient que el 4 Bis no s’aplica. Per tant, la Constitució primaria front el dret comunitari. Per aquesta raó, i entenent el principi de primacia, el dret comunitari s’ha d’aplicar amb primacia al dret nacional, incloent la Constitució. A més, l’article 53 de la carta, quan diu que la Carta no impedirà l’aplicació d’estàndards més exigents, no es refereix a la possibilitat que els Estats puguin aplicar una norma més exigent a la comunitària.

Quan la UE dicta una norma comunitària, aquesta norma només ha de passar el test del dret de la UE (és a dir, no entrar en contradicció amb cap norma de la UE). Per tant, una directiva o un reglament europeu només haurà de respectar la pròpia normativa comunitària. Així doncs, en conclusió, entenent que el 4 BIS respecta la Conveni Europeu de DDFF, no caldrà entrar a analitzar si la norma comunitària respecta els drets nacionals. Per la seva banda, una norma nacional, en canvi, haurà de superar dos tests: el test constitucional nacional i el test del respecte al dret de la UE.

A partir del cas Melloni, el STC va dictar una nova jurisprudència per part del Tribunal Suprem Espanyol reflezada a la STS 26/2014.

Per tant, quan s’aplica la carta de DDFF?

• Quan existeix vincle o connexió amb la norma de la UE, es a dir:
  • Quan un EM aplica o executa una norma de la UE.
  • Quan l’estat desenvolupa per via normativa el dret de la UE per implementar-ho.
  • Quan l’Estat restringeix o afecta una llibertat comunitària (llibertat de circulació de persones, mercaderies, capitals i serveis).
  • Poden haver-hi uns altres.

• En aquest supòsit el jutge del cas concret pot inaplicar una norma amb rang de llei contrària a la Carta de DDFF. Doctrina del control difús.
• A més, l’art. 10.2 preveu que els Drets i llibertats de la CE s’interpretaran conforme als tractats internacionals en matèria de DDHH en els quals Espanya sigui part. Per tant, encara que no hi hagi vincle, la carta apareix a través de l’art. 10.2 CE.