SOBRE LA RESPONSABILITAT PRECONTRACTUAL I ELS TRACTES PRELIMINARS

Els tractes preliminars estan constituïts per tots aquells contactes que es produeixen entre les parts i que són preparatoris de la celebració d’un futur contracte. El contingut d’aquests és molt variat, ja que poden consistir en simples converses, remissió d’escrits, estudis tècnics… Cal dir que d’aquestes converses o escrits no en neix necessàriament una relació jurídica, ni vinculen a la contractació, no obstant això, tampoc no es pot considerar que siguin intranscendents per al futur contracte en tant que poden servir per a conèixer la voluntat contractual i interpretar-la o per a apreciar els possibles vicis de la mateixa. Fins i tot poden arribar a donar lloc al que es coneix com a responsabilitat precontractual.

Els subjectes que intervenen en aquests tractes previs han de comportar-se amb lleialtat i bona fe, principis que imposen especials deures de conducta.

La bona fe exigeix, doncs, determinades conductes en el si dels tractes preliminars:

1. Deure de no generar falses expectatives sobre la celebració d’un contracte.
2. Deures d’informació precontactual rellevants per a la formació d’un consentiment lliure no viciat. Un no ha d’informar de tot a l’altra part, però sí si es tracta d’informació essencial perquè l’altra part decideixi. A més, donar informació errònia es considera contrari a la bona fe. Si algú s’adona abans de celebrar el contracte que se li han donat instruccions falses i decideix trencar els tractes 
preliminars sí que pot arribar a haver-hi responsabilitat per a l’altra part.
3. Deures de confidencialitat. Si en el curs de les negociacions es revela informació de caràcter confidencial, tant si s’ha convingut entre les parts que la informació no es revelarà com si per la naturalesa de la informació ja es pressuposa que no es pot 
revelar, seria un incompliment de la bona fe.

¿Es pot generar responsabilitat (extracontractual) en el supòsit de ruptura dels tractes preliminars?

Quan parlem de responsabilitat precontractual (o culpa in contrahendo) ens referim a la responsabilitat que es pot generar en la formació del contracte com a conseqüència d’un comportament que no es correspon amb la bona fe o que vulnera la lleialtat deguda.

Quan la conducta contraria a la bona fe desemboca en la celebració del contracte que pot ser nul o produeix una lesió als interessos de l’altra part, l’ordenament ens dóna una resposta en l’article 1300 y 1270, entre d’altres, del Codi Civil.

Per contra, els casos en què no s’arriba a la celebració del contracte no tenen en el nostre ordenament una resposta clara, en part perquè es considera que els tractes preliminars no obliguen a contractar. Només cabria plantejar-se la delimitació de conseqüències jurídiques contra les conductes contràries a la bona fe, plantejades com a indemnitzacions dels danys quan s’hagin produït.

Cabria distingir, però, entre les conductes que donen lloc a la responsabilitat extracontractual de l’art. 1902 CC, que obliga a la indemnització dels danys i perjudicis causats –seria el cas, per exemple, en què algú inicia unes negociacions sense voluntat de contractar només per demorar la contractació de l’altra amb un tercer-; i la ruptura injustificada dels tractes, que podria constituir un supòsit de responsabilitat precontractual.

La jurisprudència exigeix els següents requisits perquè es generi responsabilitat precontractual:

1. Suposició d’una raonable situació de confiança respecte la conclusió del contracte.
2. Caràcter injustificat de la ruptura dels tractes. Si hem de saber quan una ruptura és injustificada no podem dir que un requisit és el caràcter injustificat, volem saber 
quan ho és.
3. Resultat danyós per una de les parts.
4. Relació de causalitat entre el dany i la confiança suscitada. Un confiava perquè se li 
havien donat motius.

En general, la jurisprudència ha donat més importància al segon criteri: el caràcter injustificat de la ruptura. Però quan es considera injustificada? Per respondre aquesta qüestió hauríem d’estar a la bona fe, és a dir, s’ha de generar responsabilitat quan s’hagi negociat de mala fe.

La conseqüència prevista per a aquests supòsits de responsabilitat precontractual és la reposició de l’interès negatiu, és a dir, les despeses generades per l’incompliment. No inclou així els beneficis que s’haurien pogut generar si s’hagués celebrat el contracte, ni els guanys deixats de percebre per una altra proposta contractual no conclosa.

Quan la conducta consisteix en l’incompliment d’un concret deure, com el d’informar o guardar reserva, les conseqüències poden ser diferents, ja que poden consistir en facilitar la informació que s’ha omès o completar-la.

A la Sentència del Tribunal Suprem de 16.05.1988, on s’analitzava un cas relatiu a un treballador d’un banc que se li havien creat expectatives d’un trasllat a Miami i com a conseqüència d’això, la dona havia deixat la feina i ell havia venut determinats béns; el Tribunal va afirmar el següent:

“El problema del traslado del demandante don Felipe C. R. se trató seriamente, llegándose a un punto en el que dicho señor, con toda lógica y ateniéndose a las noticias que le dieron altos empleados de la indicada sociedad, demandados también en este litigio, debió pensar que su traslado a la oficina de Miami (U.S.A.) estaba ya acordado y era además inminente lo que impulsó a los accionantes a adoptar disposiciones que resultaron, ante el fracaso de sus expectativas, claramente perjudiciales para sus intereses»; todo ello sobradamente justificativo de la existencia por parte de los demandados de una culpa incontrahendo que al faltar aquella relación contractual se nos ofrece como aquiliana puesto que no puede negársele al constituir una violación del principio «neminen laedere» que determina la responsabilidad de los demandados, y al no entenderlo así el Juzgador de instancia es claro infringió el artículo 1902 aplicable de conformidad con los que son hechos probados de la recurrida sentencia determinando la estimación de este primer motivo del recurso” STS 16.05.1988 (RJ/1988/4308)

Estratègies de precommitment

Circumscriuen ja més clarament l’abast de la negociació i fixen els aspectes del que serà l’objecte del contracte. Els més clars són:

1. Cartes d’intencions (letters of intent).

Són una importació del Common Law i tenen el problema d’estar mancats de regulació. Aquestes cartes no sempre volen dir el mateix i el més important és classificar-les pel seu contingut i no per la seva denominació.

Tenint en compte doncs que no hi ha un corpus legal ni un conjunt d’efectes que se’ls atribueixin i, malauradament, la jurisprudència tampoc no és gaire rica al respecte ens hem d’atendre al contingut.

Les cartes d’intencions poden ser tant unilaterals (una part envia a una altra la voluntat d’entaular un negociació) com bilaterals (ambdues parts manifesten en un document-la intenció de tirar endavant o de continuar unes negociacions).
Poden delimitar els punts en els quals les parts han d’arribar a un acord perquè hi hagi contracte i també poden indicar en quins punts ja s’ha arribat a un acord (funció consolidadora de les negociacions). Si bé és cert que seguim negociant però sobre determinats punts, ja no hi ha res a discutir perquè ja hi ha hagut un acord: per exemple, sobre l’objecte o servei objecte de venta el preu ja està fixat i les parts simplement segueixen negociant en relació a terminis, garanties, informes, etc.

De vegades poden incloure els terminis amb els que s’ha d’assolir un acord per apartar a tercers de l’acord i també per donar impuls a la negociació.
Poden complir una funció molt important a l’hora de determinar si hi ha o no culpa in contrahendo a l’hora de trencar les negociacions. És important tenir clar que quan tenim una carta d’intencions el contracte no és clar, conté una clàusula de no vinculació: les parts no estan vinculades a les clàusules del contracte encara. Ara bé, sí que és cert que si una part realitza un conducta contraria als compromisos pactats en la carta sí que vincula.

No s’ha d’oblidar que la carta d’intencions compleix també una funció essencial pel que fa a les relacions de les parts amb tercers, per exemple, per demanar finançament al banc podrem demostrar que les negociacions realment existeixen.

1. Precontractes

Actualment existeix més tradició de precontractes però la seva naturalesa és encara més ambigua. No hi ha consens doctrinal ni jurisprudencial respecte del què s’ha d’entendre per precontracte i quins són els seus efectes. Destacarem però dues modalitats del que poden ser els precontractes en el tràfic:

1. Precontracte com a contracte d’opció bilateral: documents on les parts recullen l’existència d’un acord en relació a l’objecte i causa del contracte, elements essencials del negoci, però es reserven la facultat d’activar el contracte en el moment en què una de les parts ho decideixi. Així doncs, tot i mantenir el elements essencials de contractació, encara no ha estat posat en funcionament.

Quan té caràcter unilateral i el comprador és qui es reserva aquesta facultat d’exigència del compliment, direm que estem davant d’un contracte d’opció de compra i tindria el seu reflex en l’art. 1451 CC:

“La promesa de vendre o comprar, si hi ha conformitat en la cosa i en el preu, dóna dret als contractants a reclamar-se recíprocament el compliment del contracte. Sempre que no es pugui complir la promesa de compra i venda, regeixen per al venedor i el comprador, segons els casos, les disposicions sobre les obligacions i els contractes en aquest llibre”.

1. El precontracte incomplet o imperfecte: acord que no abasta la totalitat de la negociació contractual. Les parts han arribat a una negociació parcial i es comprometen a arribar al final en un moment posterior. Això planteja problemes a l’hora de determinar què passa si es trenca la negociació abans d’arribar a l’acord. Hi ha responsabilitat extracontractual o per culpa in contrahendo? No hi ha consens.

En general el que es desprèn de la jurisprudència és que si el precontracte reunia els elements essencials del contracte i només quedaven pendents elements accessoris (qüestions que es poden resoldre per aplicació del dret supletori, dispositiu), hem d’entendre que hi ha contracte i per tant, aquest pot portar a responsabilitat contractual. Ara bé, si hi mancava algun element essencial que no pot ser substituït per la voluntat judicial no donaria lloc a responsabilitat.

RESUM

Existeix una distinció clara entre les cartes i el precontracte, i és que en les primeres sempre hi ha una clàusula de no vinculació, mentre que en el precontracte sí que hi ha un acord de vinculació conegut com un “agreement to agree”.

La responsabilitat en el cas de les cartes d’intencions, quan s’hagi d’indemnitzar, serà extracontractual i només es podrà reclamar l’interès contractual negatiu, és a dir en relació a allò que has gastat preveient que es firmaria el contracte, no en base al que podries haver guanyat en cas d’haver-se arribat a contractar. S’ha de distingir però entre l’interès contractual positiu i negatiu i el lucre cessant i emergent.

La carta serveix per generar confiança, però no pots esperar que el contracte es celebri; per tant, sempre hi ha opció de desdir-se fins en el moment que es signi,. Ara bé, si hi ha certes coses ja acordades, el que no pots fer és qüestionar allò que ja estava pactat (si no han canviat les circumstàncies).

El precontracte en definitiva podria esser qualificat com a un contracte, malgrat el seu aspecte, on les parts es comprometen a que el contracte adquireixi una determinada forma. El contracte existeix des del moment en què s’han acceptat els elements essencials. Així mateix, pot arribar-se a condemnar per incomplir el contracte que preveu una perfecció del contracte futur.