En primer lloc, per tractar d’entendre el reconeixement que l’ordenament jurídic espanyol confereix al dret d’accés a la informació és important analitzar-lo des del punt de vista de la jurisprudència internacional.
Així doncs, el Tribunal Europeu de Drets Humans (TEDH), a partir del cas Társaság a Szabadságjogokért vs Hongria de 14 d’abril de 2009, va confirmar al paràgraf 43 de la seva sentència l’accés a la informació com un dret humà fonamental derivat del dret a la llibertat d’expressió, reconegut a l’art. 10 de la Convenció de Drets Humans.
Pel que fa a l’Estat Espanyol, amb anterioritat a l’entrada en vigor de l’anomenada Llei de transparència 19/2013, si bé el dret d’Accés a la Informació Pública no venia regulat de manera directa i expressa, la Constitució Espanyola el cobria dèbilment a través de diferents preceptes: l’article 9.3 fent referència a la publicitat de les normes, a la seguretat jurídica i a la necessària motivació dels actes administratius i l’article 105 b) reconeixent «l’accés dels ciutadans als arxius i registres administratius, excepte els que afectin a la seguretat i defensa de l’Estat, la indagació dels delictes i la intimitat de les persones».
No obstant això, cap dels dos es troba situat al Títol I de la Constitució, la qual cosa convida a pensar, a priori, que no estem davant d’un dret reconegut com a fonamental.
La regulació del dret a la informació pública era fins ara certament heterogènia, doncs trobàvem referències a diferents textos normatius d’entre els quals destaca la Llei 30/1992, de 26 de novembre de RJPAC, la Llei 27/2006, de 18 de juliol, per la qual es regula el dret d’accés a la informació, de participació pública i d’accés a la justícia en matèria de Medi ambient; la Llei 37/2007, de 16 de novembre, sobre reutilització de la informació del sector públic, que regula l’ús privat de documents en poder d’Administracions i organismes del sector públic i la Llei 11/2007, de 22 de juny, d’accés electrònic dels ciutadans als Serveis Públics.
D’acord amb l’article 37 de la LRJPAC, “els ciutadans tenen dret a accedir als registres i als documents que, formant part d’un expedient, romanguin en els arxius administratius, qualsevol que sigui la forma d’expressió, gràfica, sonora o en imatge o el tipus de suport material que figurin, sempre que tals expedients corresponguin a procediments acabats en la data de la sol·licitud”. Tanmateix, continua dient que l’exercici d’aquest dret “podrà ser denegat quan prevalguin raons d’interès públic, per interessos de tercers més dignes de protecció o quan així ho disposi una Llei, havent de, en aquests casos, l’òrgan competent dictar resolució motivada”.
Així doncs, atenent a aquest article i fins l’arribada de la Llei de transparència 19/2013 no era possible afirmar que l’ordenament espanyol comptava amb una Llei d’accés a la informació com a tal, ja que l’article esmentat només es limita a reproduir el mandat constitucional de l’article 105.b CE de manera insuficient, la qual cosa confereix tal capacitat de limitació en favor de l’administració que l’ús real que s’ha fet fins al moment no ha estat l’esperat. Dit això, alguns experts van arribar a afirmar que amb la redacció de l’article 37 de la Llei 30/1992, el legislador espanyol va limitar-se a complir —tard i malament— un mandat constitucional que no admetia major dilació, tot desproveint-lo de la convicció i voluntat necessàries per dotar-lo d’eficàcia3.
Per la seva banda, l’article 35 de la mateixa Llei 30/92 exigeix la condició d’interessat per tal d’accedir a la informació sol·licitada, la qual cosa permet concloure que la LRJPAC empara el dret d’accés a arxius i registres però no el dret a obtenir informació pública pel sistema pregunta/resposta, sobre la base d’un mer interès per la legalitat o per la satisfacció de la curiositat del ciutadà.
Amb l’objectiu de desenvolupar l’article 35 es va aprovar el Reial decret 208/1996, de 9 de febrer pel qual es regulaven els Serveis d’Informació Administrativa i Atenció al Ciutadà. No obstant això, cal dir que aquest Reial Decret tampoc va contemplar el dret a rebre informació particular sense haver-la de justificar i, a la pràctica, el silenci administratiu utilitzat en sentit negatiu va esdevenir una eina habitual enfront les sol·licituds dels ciutadans.
Amb la publicació del Projecte de Llei de transparència i la seva exposició de motius, el Govern espanyol va deixar clara la seva intenció de no reconèixer el dret d’accés a la informació com un dret fonamental, sostenint-se en valoracions del Tribunal Suprem exposades a la STS de 19 de maig de 2003. L’argumentació que el tribunal va utilitzar es resumeix en què el dret d’accés als arxius i registres administratius és un precepte que remet expressament el seu exercici a la configuració legal com a dret no fonamental relacionat amb el dret a la participació política, el dret a la llibertat d’informació i el dret a la tutela judicial efectiva. Finalment, conclou dient que no se li pot fer dir a la constitució allò que expressament no diu.
Tanmateix, aquesta argumentació no sembla convincent en la mesura en què el dret a la protecció de dades tampoc apareix explicitat en el títol I de la Constitució i malgrat això la STC 254/1993 de 20 de juliol el va interpretar com un dret fonamental derivat de l’article 18, paràgraf quart, de la Constitució segons el qual: “La llei limitarà l’ús de la informació per garantir l’honor i la intimitat personal i familiar dels ciutadans i el ple exercici dels seus drets”. Llavors, per què no s’entén la transparència, i les facultats de cercar i investigar dades, inclosa dins del dret a rebre una informació veraç (article 20 CE) o dins del dret a la llibertat d’expressió (article 18) si tots estem d’acord que obtenir aquestes dades és fonamental per contribuir al pensament crític de la ciutadania? Impera el dret fonamental a la protecció de dades per sobre el dret a la transparència, considerat com a no fonamental?
En conclusió, la postura que comparteixo és la que planteja Piñar Mañas [1. PIÑAR MAÑAS, J. L., Transparencia y protección de datos: las claves de un equilibrio necesario, en RUIZ OJEDA, A. L., (coord.), El gobierno local. Estudios en homenaje al profesor Luis Morell Ocaña, Iustel, Madrid, 2010, pp. 1023-1044, p. 1041], segons la qual quan parlem de transparència estem fent referència a un dret fonamental en la mesura en què es configura com un requisit imprescindible tant per l’efectivitat del dret de participació que reconeix l’article 9 i 23 de la CE, com per l’exercici de la llibertat d’expressió i d’informació que reconeix l’article 20. A més, a l’hora de realitzar la seva interpretació no es poden obviar els tractats i acords internacional sobre la matèria ni tampoc la jurisprudència dels Tribunals internacionals tal i com va fer el TS en la STS de 19 de maig del 2003.
Deja una respuesta